ESTACIONS

La tardor

Començava la tardor i la tovallola s’obria sota núvols embruixats d’un color blau cel que feia despertar les aspiracions d’una maldat incontrolable.
Els pins udolaven a les rentadores que ara ja eren part del tot que constituïa l’estat natural de totes les coses, incloent aquelles fetes per l’home, no diferenciant entre coses de la terra i coses humanes.
Escrivint aquestes línies o renglons subordinats al temps, el nostre escriptor, mirava tot des de la terrassa d’una casa, en una comarca que ja fa anys que no existeix, desapareguda sota l’oblit i el passotisme incontrolat de les coses vives que habiten allí.
Al fons d’aquest diàleg amb si mateixa, sonava el tacte d’una flor que reviscolava de les cendres de la derrota, inspirant llibertat; més enllà una xicoteta melodia s’olorava en aquella terrassa aterrassada, la seua olor no es podia olorar com una cosa més de tot.
L’olor de la melodia transmetia frescor, puresa, ànim d’estima, idees, tot sense el que l’espècie humana no seria més que unes màquines autòmates preparades per a matar.
“La nostra dissertació no tindria cap sentit, sense cap maldecap”- se sentia dir per darrere, mentre un cotxe ofegat pel conductor, suplicava que canviara de marxa per a poder superar el seu canvi de velocitat.
Seguint escrivint aquestes paràfrasis metafòriques i esperant l’arribada d’un missatge a un telèfon mòbil, l’escriptor d’aquestes línies quadriculades, deixa d’escriure dibuixant el seu escrit als interessos filosòfics.

La primavera

Arribava el primer dia de primavera, i ella es despertava del seu somni profund, obrint els ulls poc a poc i rentant-se la cara després amb aigua ben freda.
Els somnis que tenia fins eixe moment li havien de dir el que podria significar la seua vida i ella estava molt preocupada.
Somiava coses com, que ja no tenia cap sentit a la vida la seua existència, que ningú s’enrecordava d’ella o que simplement era oblidada sense més.
El pitjor dels mals que se li podien desitjar a una persona com ella. Una persona que durant els seus anys havia desenvolupat algun paper a qualsevol persona del món.
La nostra protagonista, desanimada cada estona que passava, suplicava que algú per xicotet que fóra li fera una miqueta de cas, perquè sense ella el món s’havia transformat en un lloc trist i melancòlic, on els individus no s’animaven entre ells i on l’existència se simplificava al d’uns éssers agressius.
Per sort, per a eixa persona abstracta, la seua vida i la seua existència anaven a canviar per complet.
Un dia va descobrir que la gent s’involucrava amb ella, parlava sobre el que li havia agradat d’ella o no, i es distreia sentint-la parlar, cantar o tocar, a qualsevol racó.
Ella, anomenada per molts Música, de sobte va descobrir que la seua importància a tots els llocs era imprescindible.
El laberint selvàtic que caracteritzava la vida dels humans, s’havia desfet, i havia aparegut un bosc ple de flors, de carrasques, d’oms, un bosc ple de vida, on els animals feien música, xiulaven, ballaven, cantaven..
La primavera havia despertat altra vegada, però aquesta ja no estava impregnada del to melancòlic d’una escala menor, sinó d’acords majors i octaves justes que obligaven a aquesta estació de l’any a renàixer de les seues pròpies cendres i a mostrar la seua bellesa i el seu encant a tots els éssers vius que pogueren escoltar la seua melodia.
La música i la primavera s’havien fet amigues. Dos amigues inseparables sense el que hui no s’entendria cap de les dos.
El seu toc alegre i la seu flor de vida, havien fet de l’estada un lloc especial. Un lloc on compartir una xarrada amb algú, on prendre un café filosòfic, o perquè no, un lloc on començar a tocar un instrument, o on iniciar una relació de parella...

L’estiu

Feia calor, el Sol despertava amb moltes ganes cada matí, la terra es calfava ràpidament, i els humans es disposaven a viure un dia més suportant un temps esplèndid, però amb massa calor.
Les piscines plenes d’aigua, recollien tots els xiquets que no suportant els raigs de xafogor decidien anar dia rere dia a les piscines farcides de lleixiu, a refrescar-se de la suor d’aquells temps.
Mentre tant, un albercoc al seu arbre mirava tot el que passava. L’aigua s’evaporava ràpidament i els insectes suplicaven damunt dels arbres que aplegara la nit, que no podia suportar aquells graus infernals.
La vida transcorria amb total normalitat. La gent estava de vacances, les piscines i els estanys plens d’individus inquiets, i les ciutats i pobles vivien dos nivells de vida propis d’aquella època.
Uns s’omplien de gent nova vinguda per passar les vacances i els altres es quedaven buits com si d’un desert es tractara.
El clima mai millor dit, desèrtic d’aquella estació, donava un to ocre a tot l’ambient. Recórrer una distància en cotxe, feia imprescindible climatitzador, la gent anava mig despullada pel carrer, com una gran festa de disfresses, i els vells com cada any es queixaven de la calor, i la basca que feia aquell any, ressaltant irònicament que era superior a la de l’any anterior.
La societat s’havia desvinculat per un moment dels seus problemes corrents o habituals, i ara li sorgien altre tipus de problemes,com on passar la nit, quants diners gastar-se o simplement on anar, per a desconnectar de tot el que havien fet.
Uns decidien anar a la serra, a una casa rural, unes vacances apartades, solitàries, però agradables, uns altres intentant escapar de la multitud es clavaven en una altra pitjor, buscar un hotel a Benidorm i lloc on aparcar, una cosa quasi impossible, en aquella època. I després estava l’opció més còmoda que era la de quedar-se a casa, sense fer res.
Tota la gent buscava desesperada una de les tres opcions, encara que això li suposara més esforç i treball que al que feia habitualment al llarg de tot l’any.
Però pagava la pena, encara que al cap i a la fi, foren unes vacances avorrides.
El món s’havia tornat boig per un moment i l’estiu recobrava el seu vertader sentit.

L’hivern

Era de nit, i les botigues es disposaven a tancar després d’un dia llarg de treball i vendes.
Al carrer feia fred, i la gent anava amb botes i abrics. Havia arribat l’estació més freda de l’any, l’hivern i tothom veia com els dies cada vegada es feien més curts, i la nit envoltava el dia, deixant la gelor a tots els carrers i habitatges dels ciutadans.
Els arbres ben secs, suportaven continuades hores de llum elèctrica, als carrers buits, on només s’apreciava el color groguenc de les faroles, i l’arc de Sant Martí de colors que deixaven les xapes gelades dels automòbils aparcats.
Sota una Lluna plena, xicotets grups de gent, buscava un lloc on prendre alguna cosa, mentre caminava ràpidament, intentant dissimular la sensació de fred que tenien.
La nit freda i el dia curt eren els protagonistes en aquesta ocasió.
El Sol amagat pel propi fred eixia per a saludar, però s’amagava prompte, deixant pas a la nit estrellada d’hivern, on es contemplaven estrelles que durant la resta de l’any estaven desaparegudes.
Els bars del costat estaven plens de gent que s’inventava històries que havia fet l’estiu anterior.
La sensació de fred, s’apoderava dels cossos que eixien al carrer, mentre una dona vella venia castanyes al racó d’una avinguda.
Les persones tornaven a la rutina de la nit, i les branques dels arbres dormien a l’hivern envellit.
La gent esperava que arribara una època millor, quan de sobte i sense voler-ho ningú una cosa desconeguda va aparèixer fent de l’hivern una cosa secundària.
Eixa cosa era una flor de l’estiu que havia aparegut a l’hivern, fent de l’estada en un pub calentet un esdeveniment més virtual que Internet, i donant a aquell café un toc d’hivern calent i passant a anomenar-lo “ el café de l’hivern calent”.
Un café que passaria a recordar l’hivern com una estació singular de tot l’any.
A per cert, “el café de l’hivern calent” també obri en estiu, recordant cada estació el fet de la flor d’estiu a l’hivern fred...