Aquell
dia em despertava d’un somni. Un somni que dia rere dia, convertia
el silenci en vida, el caos en harmonia.
Era un
somni que sempre recordava a natura, a aigua, eixa que recorre tots
els llocs on la vida forma part de tot allò que ens envolta.
Despertant-me
d’aquell somni, obria una finestra. Una finestra que donava a
aquella aigua, a aquella vida. Semblava que a l’alçar-me i mirar
per la finestra, un aire ben fred, nodria els meus pulmons, i
recordava que la vida no deixava de ser això, un somni conscient.
Ara,
respirant aquell aire, només trobava la necessitat d’eixir i
conéixer tot allò que m’envoltava. Carrers, cases, fonts, natura,
apareixen a cada pas. El Sol començava a despertar-se, i encara no
s’havien apagat els fanals del carrer. Poc a poc anava caminant més
ràpid i el dia anava consolidant-se amb un Sol radiant i molta
calor.
Pujava
amunt i avall els carrers, bevia d’aquella aigua tant freda, veia
com aquelles cases adquirien vida al seu interior. Gent de tot tipus,
gaudia del carrer. Comprava, xarrava, es movia per aquell poble ple
de vida.
Una
vida que havia donat l’aigua. L’aigua donava vida a aquell poble.
El feia existir, i recordar cada dia el que era.
Ara
hui, un dia qualsevol del món, un home despertava d’un somni que
havia tingut a la Font de la Figuera.
Article publicat: al núm. 2 de LA PLAÇA de la Font
