Com a un conte de Poe, la pluja i la negror envaeixen el cel. Negror trencada, per trons i llamps, de perpètua borrascada.
La remor del temps, fa escoltar el que els mateixos núvols porten. Però realment que és allò que ens diuen?
El vent fred i diversos llamps, il·luminen un lloc, on la pluja ompli els carrers i les avingudes.
Rierols, rius i aljubs, s'omplin d'aquell líquid que ens condiciona per a viure.
Tal vegada, les lletres i paraules esdevenen coses noves cada vegada que escrius.
Mentre seguisc redactant, la pluja cau a tots els llocs; banya, amaga les muntanyes. Una gota, pot tindre vida? Mai se sap.
El silenci es trenca al caure les gotes, l'escoltar els cotxes, que conviuen amb l'aigua.
Sota un fanal groc, on s'imagina aquesta història, s'evaporen els dibuixos de memòries clandestines.
Històries que només una gota sap el que signifiquen.
Meditacions a la muntanya de rauletunic@gmail.com està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a http://meditacionsalamuntanya.blogspot.com.es/
Els permisos addicionals als d'aquesta llicència es poden trobar a http://meditacionsalamuntanya.blogspot.com.es/.
