La ploma del vent

L’univers, el món, un continent, un país, una comarca, un poble, un carrer, i en eixe carrer un cotxe que es disposa a creuar el carrer, com si fóra una persona, no prenent en consideració, el que va a fer en eixe mateix moment. Al mateix temps que el cotxe ha realitzat açò, trobem una ploma, que vola per l’aire, al ritme del vent de gregal i custodiada per dos ocells, que li canten cançons d’amor i pau, d’amistat i tolerància. La vida de la ploma  acabarà prompte ja que a l’igual que altres objectes, no té vida pròpia i depén del temps ,de tots els animals i a l’hora de ningú.

Posem per cas que aquesta ploma segueix el seu viatge a través del vent, cercant nous núvols i contemplant el paisatge que se li mostra al seu voltant. Cases amb el seu jardí, gossos jugant amb xiquets, la vida tal i com és, el sentit del món, la realitat mateixa, diverses casualitats que faran a la ploma preguntar-se pel sentit de la vida, i quin paper juga ella en tot açò? Quin paper juga una insignificant gota d’aigua a la pluja? Pot un sol fet canviar l’existència del món? Som lliures?

La ploma, desafiant a la pròpia gravetat, s’enlaira més amunt arribant a contemplar les pròpies estreles. Però, de sobte, deixa de fer vent, i baixa desorbitadament cap a la terra, sense poder parar el seu propi pes, ja que d’ella no depén res i, és una ploma  obligada a recórrer els camins que li mostra la vida.

Va caient cada vegada més i més, experimentant una sensació de vaguetat i de deixament, pròpia de les societats actuals, mogudes per la passivitat i per la monotonia del moment, acontentant-se només amb allò immediat i no respecta tot allò que ens ve donat a llarg termini.

La nostra xicoteta ploma, la principal protagonista d’aquesta història, encara caient, des de molts quilòmetres d’alçària, veu que a la fi, la seua vida està a punt d’acabar o bé oblidada per tot, com una cosa insignificant, o bé per la afinitat del món. Que creu que només importa el fet del que passa i no aquelles coses tant poc substancials, que condicionen al món, com aquesta xicoteta ploma, una gota d’aigua, un cabell, una lletra, un so… La vida que ens obliga a pensar que tot açò ja no importa i,  la mateixa societat que viu com si tot ja ens vinguera donat sense tenir present que tot el que estic dient ací no és més que l’atenció que pot dur a la gent vore una ploma volant per davant teu  per l’aire simplement. Eixes coses que ens condicionen a tots.

La meua apreciada ploma, com si fóra una xicoteta part del món, encara que precisa, ha caigut ja a la terra i ara com qui no ho vol, forma part del pelatge d’un gos, però ja que només depén del vent, torna a volar i ara acaba a la porta d’un xicotet bar, on uns estudiants qualsevol, persones comunes, intenten donar solució als problemes del món i a tot al que no estan d’acord, de com està plantejat o de com s’ha malinterpretat la realitat mateixa, o si la cosa en sí és cosa en sí o no.

Aquesta ploma tindrà la sort d’acabar a les mans d’un d’aquests estudiants, una persona anònima, un individu del món, un cosmopolita, una gota d’aigua, una ploma en sí, que donarà a la ploma el seu lloc que li toca al món. La ploma serà al cap i a la fi, la protagonista del món.

Un esdeveniment que farà de la ploma, la virtut en sí, i el món de ningú, però a l’hora serà la protagonista, de tot allò que ens passa desapercebut, però sense el que ningú, ni res podria sobreviure.


Article publicat al número 3 del periòdic LA PLAÇA