Alçant-se
sobre la terra, una muntanya vivia el dia a dia d’un poble. La
remor de la gent, els camins, la seua natura, el brollar de l’aigua.
Sentiments que tal vegada, i només tal vegada, la gent no comprenia.
Ara un
home qualsevol, escrivia aquestes paraules a la soca d’una olivera,
on les preocupacions i la clandestinitat prohibida reflectien el
devenir d’un temps que ara es tornava difícil i complicat.
Només
eren escrits dissertats, històries d’un caminant somiador, que a
l’ombra d’un arbre, dibuixava poesia:
Domadors
suburbans de salvatge resistència,
vivència
d’un no res passat.
Memòries
que sota finestres obertes,
il·luminen
l’obscuritat quotidiana.
Atzucacs
de silencis,
que un
dia seran crits.
Els versos relataven les passions d’aquell home, que una vegada més
continuava la vida d’un individu cosmopolita. Passaven els minuts,
les hores, els moments, i el dia assolellat, cedia el cel a la Lluna
i les estreles del firmament.
A poc a poc, els fanals anaven donant una nova forma al poble i
aquell escriptor de muntanya, baixava per un camí, on potser en un
futur, es contaria una altra història.
Conte publicat al número 4 del periòdic LA PLAÇA
