Dissertacions a les hores tancades XXII
22/04/20
Desperte i la meua mirada s'aborrona amb el paisatge que té més enllà. Naturalesa pura, aire fresc, i la cascada més alta del món, al nostre davant.
Vista de pardal, amb núvols que acaronen els cims d'un lloc que resta com a santuari de la pau i la tranquil·litat. Quan aprendrem nosaltres a viure com la natura! A entendre que ella, és la mare que ens va parir i ara ens veu créixer.
Silenciosa metàfora, la d' acabar amb allò que estimem.
De la llum, les obscuritats més subversives i contradictòries ens han ofegat a la desesperació de l'estrés constant. Qui volia la llum del progrés? Aquells que ens han dut a la calamitat i la destrucció? Realment entenem què és el progrés?
Udolant a les clandestinitats atzucades, perdudes al temps, la veu d'aquell qui canta als núvols i l'aigua, acomiada les paraules d'un dia qualsevol.
Della Fontaine.
