Dissertacions a les hores tancades XXIII

Dissertacions a les hores tancades XXIII

23/04/20 

Em van contar un dia què:

Fa anys, molts anys, quan el món era jove i la humanitat sabia caminar, vivia una donzella que habitava la muntanya més alta mai coneguda. Era tant alta, que la lluentor de les estreles de la nit, era emprada com a cresol per a il·luminar les nits. 

La donzella era feliç. Allí vivia envoltada per persones de molts llocs,que des de feia temps, molt de temps, s'havien instal·lat allí. La natura era la seua casa i la muntanya la seua mare. 

De sobte, un dia, el vent va començar a bufar diferent. No era un drac, ni la natura, ni  qualsevol cosa dels contes. El vent feia canviar a les persones. Era una malaltia  anomenada soledat, que tancava a la gent d'aquella muntanya a les seues coves i ja no tornaven a eixir mai. 

El mal va anar estenent-se, per aquell paisatge frondós i verd, i la donzella mirava trista aquella maledicció. Què havia passat? Per què tots havien canviat? 

El verd frondós, ara era gris, i el nou mal convertia a la gent, en estranys. De tanta soledat, havien oblidat eixir, xarrar, fer vida de bancal i serra. L'única que no havia caigut en aquell mal, era la donzella. que empenedida de tanta pena com tenia veia com aquell lloc era gris i lleig. 

Van passar anys. molts anys, i la muntanya es desgastava igual que les persones d'aquell indret. 
Ja no s'escoltaven rialles, ni cants de pardal, només els plors d'aquella donzella que recordava el passat.  

Hui, tants anys després, la muntanya és una llegenda i la donzella, l'aigua que brolla cap a la mar. 


Della Fontaine.