A l'ombra d'un sol que dorm,
Instantània d'una foto mai feta.
Tu,
La veu que ara escolta.
Jo,
L'espuma d'aquella vesprada,
Com el riu que mor al mar,
Tendresa d'una decisió fugissera.
Plores i rius.
Plou i la solitud és la suprema senyora.
D'una veu al silenci,
D'aquell sospir silenciós i sobtat.
Recórrer la geografia d'un cos desconegut,
La brisa d'una cortina furtiva a vora nit,
Xiuxiuejar carícies a cau d'orella,
Tendres teranyines d'arraps prohibits.
Dolç, com la Lluna acaronant-nos entre aquells llençols,
Salat, com el teu gust a l'assaborir-te per última vegada.
Tènue record,
Record, record...
I ara, silenci.
El final d'aquesta escena és l'esguard d'una mirada salvatge i fugissera.
RdF
Un lloc suau i tendre,
Carícies d'una nit salvatge.
Tal vegada un somni és l'únic moment,
Fantasia d'una llum matinera.
I l'escriptura,
torna a ser,
la forma d'emprendre nous projectes.
Arraps a una clandestinitat sense lloc ni forma. Tal vegada, l'única decisió que tu prendràs.
RDF.
I supose que, com a la resta dels mortals, la soledat ha format part del viatge personal.
L’amor, una cosa sobrevalorada, entre plors, rialles i seducció. Matí constant del paper on escric. Vols ser tu mateix o allò que la societat espera?
Les circumstàncies de cada racó interior, són ara la tendresa i la sensibilitat amb la que mires al món.
Món desconegut per a aquell que intenta donar-li sentit. I de cop i volta, una festa, comboi. L’existència és l’única forma de la poesia vital.
Raül Della Fontaine.